Corria el mes de novembre del 2022 quan un nom estrany va començar a fer acte de presència en fòrums tecnològics i, poc després, també en les converses de bar: ChatGPT.
En aquells temps, els únics capaços de reconèixer aquest nom eren els professionals de la tecnologia, especialment els desenvolupadors i els usuaris més tècnics. Parlaven d’una eina miraculosa capaç de respondre en temps real qualsevol pregunta, i que a més ho feia en llenguatge natural. Semblava massa bonic per ser real, i tot apuntava que, de ser cert, es tractaria d’una moda passatgera que no trigaria a ser oblidada. Res feia presagiar que, en només tres anys, es convertiria en una eina habitual per a milions de persones i en un recurs de treball habitual en el dia a dia de molts professionals.
Pocs anys després, la Intel·ligència Artificial ja forma part de l’operativa diària de molts treballadors i empreses. Redacta correus, resumeix informes, genera codi, ajuda a analitzar dades i accelera multitud de tasques que fins fa poc requerien molt més temps. Com qualsevol altra innovació tecnològica significativa, ha canviat la manera com treballem. La diferència és que, aquesta vegada, el canvi ha estat tan disruptiu que ha despertat les inquietuds d’un percentatge rellevant de la societat, creant tot un seguit de dilemes morals que és imprescindible abordar.

Fins a quin punt és ètic cobrar per uns serveis que s’han realitzat utilitzant la IA? En quin moment deixa de ser una eina de suport i passa a ser un substitut de la feina manual? Hem entès realment que eines com ChatGPT estan pensades per facilitar-nos la vida, no per fer la feina per nosaltres ni per evitar que nosaltres haguem de pensar?
Al llarg de la història, sempre hem anat incorporant eines que ens han permès treballar més ràpid i de forma més eficient. Avui dia ningú qüestiona que un arquitecte utilitzi un programa de disseny assistit per ordinador, que un matemàtic utilitzi una calculadora per fer els seus càlculs, ni que un analista processi milions de registres en segons utilitzant eines avançades de visualització de dades. La IA representa un nou salt tecnològic, però continua sent això: una eina.
La diferència entre fer-ne un bon o un mal ús no és la freqüència amb la que s’utilitza la IA, sinó el grau de supervisió humana que hi ha darrere els resultats que s’obtenen. Sol ser un error habitual assumir que n’hi ha prou en fer una pregunta detallada a la Intel·ligència Artificial, que si el “prompt” està suficientment detallat, i si l’eina generativa disposa del suficient context, la resposta que obtindrem serà la que necessitàvem per donar resposta a la nostra necessitat. El temps ha acabat demostrant que això no és així; la intel·ligència artificial, per si sola, no garanteix bons resultats. Sense criteri, revisió i supervisió humana de persones amb una formació adequada i de nivell suficient, continua cometent errors i pot conduir a conclusions equivocades.

El debat, per tant, no hauria de centrar-se en si utilitzem o no la Intel·ligència Artificial, sinó en com l’integrem dins la nostra manera de treballar. Les eines evolucionen, tant si ens sembla bé com si no, però allò que aporta valor continua sent el mateix: la capacitat d’entendre el context en el que estem treballant, interpretar la informació de la qual disposem, prendre decisions i assumir la responsabilitat del resultat obtingut.
Per tot això, quasi quatre anys després d’aquelles primeres converses sobre ChatGPT, la pregunta ja no és si la Intel·ligència Artificial ha vingut per quedar-se o si es tracta només d’una moda. És evident que ho ha fet. Ara el veritable repte que hem d’afrontar és aprendre a conviure-hi de manera responsable, entendre que la seva funció no és substituir el coneixement humà, sinó potenciar-lo. La IA pot ajudar-nos a treballar més ràpid i de forma més eficient, però el sentit comú, l’experiència i el pensament crític continuen sent (i ho seguiran sent per molts i molts anys) insubstituïbles.